Què opines sobre el nou planeta descobert Gliese 581g?

Ha arribat l’hora de que em doneu la vostra opinió.

Com haureu vist en les anteriors entrades, els enigmes sobre el descobriment de Gliese 581g van en augment. A la dreta del Blog teniu una enquesta sobre el nou planeta, m’agradaria que donéssiu la vostra opinió i si voleu podeu afegir un comentari per explicar el perquè de la teva elecció i poder debatre entre aquestes.

Dintre d’una setmana es retirarà l’enquesta i s’actualitzarà aquesta entrada per tal de poder raonar les tres diferents eleccions i comentar les diferents opinions.

Es va rebre en 2008 una senyal intel•ligent de Gliese 581g?

Encara ressona en tots els medis de comunicació de tot el món el descobriment de Gliese 581g, que podria ser el primer planeta habitable descobert per l’home, quan l’astrònom australià i membre del programa SETI Ragbir Bhathal mostra un inquietant treball dirigit per ell ja fa 2 anys.

El seu treball consisteix en una recepció d’un misteriós i únic pols de llum, captat per ell en persona i que procedia de la mateixa regió de l’espai, a 20 anys llum, on s’ha localitzat el planeta Gliese 581g. Una simple casualitat o una senyal enviada per éssers intel·ligents?

Va ser el desembre del 2008 quan Ragbir Bhathal va registrar aquesta extranya senyal procedent de l’espai. Difícil d’explicar per causes naturals, aquell únic pols lluminós va ser captat al voltant de Gliese (l’estrella) molt abans de que es sàpigues que l’estrella Gliese tingues planetes habitables en la seva orbita.

Segons Bhathal, va ser casualitat quan va trobar aquesta senyal. La senyal va ser un pols molt llarg, del tipus que emetria un làser. Després de rebre la senyal, Bhathal va seguir buscant durant mesos una nova senyal al voltant  de Gliese però no va tornar a trobar una repetició de la senyal.

Potser sigui una simple coincidència, però aquest fet implanta una nova capa de misteri a l’anunci de Gliese 581g. Poden existir nous éssers intel·ligents a Gliese 581g? Què penseu vosaltres?

Com es descobreix un planeta?

A l’anterior entrada vam comentar el descobriment del nou planeta Gliese 581g, però com és descobreix un planeta?

Per trobar petits planetes com Gliese 581g no és possible l’observació directa, sinó que es detecten per les petites variacions que al llarg del seu pas generen en las líneas espectrals (llum) de la seva estrella. El primer exoplaneta (planeta extern, és a dir, que orbita al voltant d’un altre sol) va ser descobert en 1995. Des de llavors, s’han registrat 413 sistemes i uns 500 exoplanetes (la majoria gegants gasosos com Júpiter) diferents, amb solament 15 anys.

Un altre fet que pot descobrir o ajudar a descobrir un planeta és el eclipse en un astre que pot indicar o no la presencia d’un planeta, segons si en l’eclipse es veu interferit un planeta.

L’institut Astrofísic de Canàries va aconseguir fotografiar exoplanetes gegants i inclús va descobrir planetes “orfes”, que floten solitaris per l’espai.

Com podeu veure el descobriment d’un planeta és fa sempre per la llum.

Gliese 581g

Descobreixen nou planeta en la “zona habitable”, es diu Gliese 581g i està situat a 20 anys llum de la Terra. Es similar al nostre planeta i té moltes possibilitats de tenir vida.

Un grup d’astrònoms de la universitat de Califòrnia Santa Cruz (UCSC) i l’institut Carnègia de Washington (finançat per la NASA), que es centraven en les investigacions d’una estrella de la constel·lació de Libra anomenada Gliese, han descobert el primer planeta generalment habitable, que compleix tots els principals requisits per a poder tenir vida.

El planeta Gliese 581g (la lletra indica que ha sigut el setè planeta descobert en aquest sistema, que a demes mai havien trobat cap sistema amb tants planetes), és probablement un planeta rocós, amb una superfície definida i amb temperatures d’entre els -31ºC i els -12ºC. S’estima que el seu diàmetre es de 1,2 a 1,4 cops més gran que el del nostre planeta i que tindria la suficient gravetat per a tenir atmosfera. Segons la UCSC el planeta tindria una gravetat en la superfície igual o una mica major que la de la Terra, això significa que una persona podria caminar de peu fàcilment a sobre d’aquest planeta.

Tot i això, el més important de Gliese 581g és que orbita al voltant d’un sol (una enana vermella) en un nivell denominat “zona habitable”. És a dir, que esta en la zona perfecta per a no rebre ni molta ni poca radiació de la seva estrella i també que està entre els -20 i 40 graus, per a poder trobar-hi aigua liquida i per tant, vida.

Però no tot són semblances amb la Terra. El seu període de translació (any) dura solament 37 dies, i per si fos poc, no té moviment de rotació, és a dir, que no gira sobre ell mateix, que sempre té una cara del planeta de dia i en l’altre cara sempre és de nit. La zona més habitable seria la línea entre l’ombra i la llum, on se suposa que existiria una alba i un capvespre perpetus. Això també té una part positiva, qualsevol forma de vida (espècies) tindria un ampli nivell de climes estables per escollir i evolucionar.

Sens dubte ho considero un descobriment molt important. Penseu que el descobriment del primer planeta extern va ser fa sol 15 anys, considera’n el numero de planetes que existeixen i que en 15 anys em pogut descobrir un possible planeta habitable, significa que, per probabilitat, existeixen molts més planetes habitables.

En quan pugui obtenir més informació sobre el planeta Gliese 581g, actualitzaré noves entrades.

Hipòtesis sobre La teoria de cordes

Després d’haver publicat La teoria de cordes a l’entrada anterior, em vaig quedar fascinat però també molt intrigat en la teoria. Així que vaig decidir fer una nova recerca i aquí os deixo els èxits de la meva cerca: dos hipòtesis sobre La teoria de cordes.

Per començar, existeix una altre teoria revolucionaria de unificació anomenada Teoria M, escrita per Edward Witten. Aquesta teoria defineix els elements com que no solament podien ser cordes vibrants, sinó que podien ser objectes d’una dimensionalitat major, els quals van ser anomenats membranes o p-branas. És d’aquesta teoria com a sorgit la següent hipòtesi.

Sembla que el nostre univers podria ser una d’aquestes membranes que floten en un espai de major dimensionalitat, juntament amb altres membranes (que vendrien a ser la de altres universos) i les quals podrien estar xocant indefinidament entre si, generant no solament el Big Bang que va crear el nostre univers, sinó que molts altres Big Bangs amb una freqüència impredictible. Increïble, no?

Llegint això, jo em trec l’hipòtesi de pensar que el fet de que el calendari Maya s’acabi el 2012, potser significa que d’alguna manera o altre, els mayas van poder preveure el moment exacte de l’impacte entre dos membranes? Però clar, caldria pensar que aleshores l’inici del calendari Maya tindria d’haver estat l’inici del nostre univers, i això no es així, ja que aquest inici està datat en el calendari Maya sobre l’any 3000 a.C.

L’altre hipòtesi que os volia comentar, és sobre la possibilitat de viatjar en el temps. Podem dir que existeixen dos tipus de viatges en el temps: els viatges en el temps en un univers mutable o en un consistent. En el cas de l’univers mutable, tot pot passar, seria el cas de que algú viatja al passat i mata a la seva mare, aleshores ell no naixeria. En el cas de l’univers consistent, la persona sempre ha viatjat en el futur o en el passat, pel que fa que totes les seves accions ja estiguin predeterminades, és a dir, que tot el que tingui de fer un en el present, ja ha estat marcat en el futur, que tot el que té de passar, tindrà de passar de forma inevitable.

I aquí trec la similitud amb la teoria de cordes. Segons els científics, tots els problemes de la mecànica quàntica es resoldrien si existís una infinitat d’universos. Si es així, possiblement totes les decisions que nosaltres anem a prendre ja han sigut preses en universos paral·lels o membranes paral·leles, i que si viatgéssim al passat, aquest seria el passat d’una elecció prèviament escollida, i que canviar algú d’aquest passat, podria crear un altre univers paral·lel diferent al present del que em partit. Així podríem dir que la multitud de membranes que poguessin existir, no serien més que reflexos de la mateixa membrana que s’hagués replicat donant lloc a diferents universos – miralls.

També existeix la possibilitat, de que les membranes poguessin ser universos totalment diferents i que mitjançant l’intercanvi de potents ondes gravitacionals (que tindrien la capacitat de viatjar entre membranes) ens poguéssim comunicar amb els possibles habitants d’algun d’aquests universos paral·lels.

Aleshores jo em plantejo: forats negres? Possibilitat de viatjar a un univers paral·lel?

La teoria de cordes

Segurament avegades os haureu preguntat: per què estem aquí? D’on venim? De que està fet el món, de que està fet tot? Doncs podem dir que la teoria de cordes és el nostre intent més encertat de respondre l’ultima d’aquestes preguntes.

Fins ara, es sabia que tot el que coneixem, tota la matèria, estava composta per àtoms i que aquests eren compostos per altres elements més petits denominats partícules, les partícules subatòmiques. Abans podíem dir que els electrons giraven al voltant d’un nucli compost per neutrons i protons i que això formava un àtom. Tots els coneixements que teníem sobre la composició subatòmica de l’univers l’anomenem com a model estàndard. Però i si resulta que aquesta teoria ens diu que tot això és fals? Que realment tota la matèria, tot el que coneixem, és compost d’una altre manera?

La teoria de cordes (o també coneguda com la teoria de tot) és una proposta que considera que els constituents fonamentals de la matèria no són partícules, sinó objectes unidimensionals. Aquesta teoria considera que tota la matèria està formada en realitat per estats vibracionals d’un objecte, denominats corda o filament per la seva forma. Si és així, es considera que tals cordes necessitarien fins a 11 dimensions espacials per a vibrar i poder donar lloc tant a les forces físiques (gravetat, electromagnetisme...) com als components de la matèria que coneixem. Dit això, podem dir que l’idea central de La teoria de cordes és que totes les diverses partícules fonamentals del model estàndard són en realitat manifestacions diferents d’un objecte bàsic: una corda.

D’acord amb aquesta teoria, un electró no és solament un punt sense estructura interna i de dimensió cero, sinó que una corda minúscula que vibra en un espai – temps de fins a 11 dimensions. Fins ara, l’electró que coneixíem com a punt, sol podia moure’s en un espai tridimensional, però d’acord amb aquesta teoria, la corda de l’electró podria fer molt més que moure’s, sinó que també podria oscil·lar de diferents maneres, aleshores si oscil·les d’una manera podríem veure un electró, però depèn de quina altre oscil·lació podríem veure un fotó, un quark, o qualsevol altre partícula del model estendard.

Aquí os deixo un vídeo força llarg (sento haver-lo tingut de dividir en 3 parts diferents) però que possiblement os aclareixi dubtes:

Part 1

Part 2

Part 3

Cal recordar, que La teoria de cordes encara està en progrés. Coneixem algunes parts però encara no la seva estructura completa i per tant, encara no és poden fer prediccions concretes. Així que encara no sabem si La teoria de cordes en si, és la descripció correcte del món que ens rodeja.

Aurores polars

Prenent ja com a introducció l’entrada anterior sobre les tempestes solars, m’agradaria dedicar aquesta entrada a l’increïble fenomen visual que produeixen aquestes tempestes, les aurores polars.

Les aurores són fenòmens lluminosos que apareixen essencialment a les regions polars, nord i sud. Les aurores en l’hemisferi nord s’anomenen aurores boreals i les aurores en l’hemisferi sud s’anomenen aurores australs.

Com ja vam comentar, les aurores són produïdes a conseqüència de l’impacte de les partícules del vent solar amb el camp magnètic de la Terra. Tot i això, les aurores no són exclusives de la Terra, sinó que també succeeixen en altres planetes com Júpiter, Saturn, Mart i Venus.

Segurament os preguntareu, i com produeixen aquesta llum?

Per començar, quan les tempestes solars impacten contra el camp magnètic de la terra, és produeix una radiació que provoca que els electrons i protons que provenen d’aquesta radiació siguin desviats per el camp magnètic. Quan aquests electrons i protons xoquin amb els àtoms d’aire de l’atmosfera del planeta (principalment oxigen i nitrogen), entraran en col·lisió, provocant així la ionització de les partícules. Quan es produeix l’ionització, els electrons crearan un efecte dominó, provocant l’ionització dels altres àtoms. L’ionització provocarà l’excitació de les partícules i així aconseguiran provocar llum.

El color de la llum de les aurores variaran segons la altitud on es produeixin, és a dir, segons la potència de la tempesta solar. Al voltant de 200km d’altitud es produirà el comú color verd de les aurores. A 100km d’altitud (quan la tempesta es forta) es produirà un color vermell fosc. De totes maneres, si poden diferenciar altres tipus de color.

Les fortes tempestes solars poden provocar aurores visibles fora de les zones habituals. L’activitat de les aurores polars és major en la tardor i la primavera, durant la hora prèvia a la mitjanit (horari local).

Actualment també existeix la possibilitat de crear aurores artificials. Aquest fenomen va estar demostrar el 9 de juliol del 1962 per EUA. Aquestes aurores són formades per explosions nuclears produïdes en les capes altes de l’atmosfera (al voltant de 400km).

Aquí os deixo una galeria d’imatges: